Memòria

La transició

La transició fou l’entesa, el pacte no escrit entre els sectors amb més voluntat de supervivència política i econòmica del franquisme i l’oposició democràtica. Fou un punt de trobada entre franquistes i antifranquistes, és a dir, una reforma sense ruptura tot i que el punt d’arribada, l’Estat de dret i democràtic, representava una profunda ruptura amb el punt de partença. Així doncs, la dictadura, mitjançant una reforma pactada, es va dissoldre i donà pas a un nou marc jurídic que culminà en l’elecció democràtica del Parlament espanyol i el restabliment de la Generalitat provisional (1977), la redacció d’una constitució consensuada entre les diferents forces polítiques (1978) i l’aprovació de l’Estatut d'autonomia (1979). El preu d’aquest procés fou, però, l’amnèsia, l’oblit del passat. Només així, es deia, era possible la reconciliació política entre els que havien patit la repressió i els que l’executaven, entre les víctimes i els botxins. Un preu massa elevat, perquè l’oblit s’ha instal·lat entre nosaltres i les noves generacions viuen orfes de referències i de passat.

Existeix, avui, una tendència a endolcir el record de la dictadura i a presentar-la com un règim anacrònic, en procés d’extinció biològica, portador de la llavor de la seva destrucció. La transició seria, doncs, una mena de pla prèviament elaborat per ments clarividents al servei del futur rei i, per tant, tot succeïa a Madrid. Una enorme mentida destinada a conrear l’oblit. La dictadura fou un règim totalitari que va nèixer matant - Guerra Civil- , es va mantenir matant i va morir matant - Puig Antich el 2 de març de 1974 i els afusellaments del 27 de setembre de 1975- , i la transició mai no hauria estat possible sense el sacrifici d’una multitud de persones anònimes que, des del mateix 1939, es van jugar la vida o van patir anys de presó o exili per enfrontar-s’hi. Fou la lluita de l’oposició democràtica de Catalunya, Euskadi, Astúries, Madrid... la que féu possible la transició i no pas les reunions de despatx dels fills del règim amb el príncep d’Espanya.

La transició fou un període d’acceleració històrica en què passaren moltes coses transcendentals en molt poc temps. Això passa només en uns pocs moments de la Història. No havia succeït des de la Segona República en què, també, en només vuit anys, es donaren experiències de canvi radicals i contraposades. En el cas de la transició, en uns pocs anys, tenim la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971); l’eclosió de l’oposició al franquisme i la formació d’un consens social a favor del canvi polític (1971-1975); la desaparició de l’almirall Carrero Blanco (1973), que era l’alternativa continuista de l’Opus Dei; les darreres execucions del franquisme (1974 i 1975); la mort del dictador (20 de novembre de 1975); les manifestacions de Barcelona per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia i la reconstitució de la CNT de Catalunya (febrer de 1976); el desmantellament de les institucions de la dictadura (1976-1977); la legalització dels partits polítics (1977); la proclamació de l’amnistia política; els embats violents de l’extrema dreta, d’ETA i del GRAPO; la celebració d’eleccions generals democràtiques i la victòria del partit de Suárez (15 de juny de 1977); la gran manifestació de Barcelona a favor de l’estatut (11 de setembre de 1977); la instauració de la Generalitat provisional i del Consejo General Vasco (1977); la instauració de l’Estat de dret i democràtic (Constitució de 1978) i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi (1979); la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques (1979); les primeres eleccions als parlaments català i basc amb les victòries de CiU i del PNB, respectivament (1980); la dimissió de Suárez (1981); un intent de cop d’Estat (23 de febrer de 1981), i la victòria electoral del PSOE (1982). I tot això, amb prou feines, en una dècada. I, tanmateix, cal no deixar-se enlluernar ni idealitzar excessivament aquests anys perquè cada generació ha de viure la seva pròpia història.

Antoni Segura
catedràtic d’Història Contemporània i vicedirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona