MEMÒRIA

Memòries d'un català deportat al camp de concentració de dachau


Sobre els camps nazis, la historiografia i la literatura disposen d'acreditades mostres que ofereixen part de l'horror dels esdeveniments. Un material d'una importància cabdal per evitar el silenci i preservar la memòria històrica. Memòries d'un deportat a Dachau ens trasllada a la misèria de la condició humana a partir del testimoni de Vicenç Henric, un nordcatalà que va patir durant dos anys la cruesa dels camps d'extermini alemanys.
Tot seguit, us oferim un dels capítols del llibre, on l'autor parla de l'arribada a Dachau i de les atrocitats a què són sotmesos els deportats.


DACHAU

Una senzilla estació bavaresa, un petit rètol amb un nom: Dachau. És en aquest nom que en primer lloc ens queda fixada la mirada, tan bon punt ens obren les portes del vagó. Malgrat la set, malgrat els patiments soferts, hi ha camarades que voldrien veure que arrenqués de nou el comboi, que marxés d'aquesta estació, que fugíssim lluny d'aquest rètol on és escrit aquest nom: Dachau. Hi ha presoners que han sentit parlar de la sinistra reputació d'un camp que ha estat construït pels voltants amb el carnatge dels internats.

Altres camarades més fatalistes queden resignats. El viatge, el terrible viatge acaba d'arribar a la fi. Baixem dels vagons i ens fan posar alineats en rengles de cinc.

Dos deportats -ara cal dir aquest mot- duen una forma humana. Quan passen per la meva vora m'adono que porten un cadàver d'aspecte horrífic, amb el cap inflat, el rostre violaci, els ulls fixos mirant el cel. Aquest deportat mort és una de les víctimes del trasllat. El col·loquen dins un remolc de rodes cautxutades que se l'endurà fins al camp per fer-lo passar, després, pel forn crematori.

Dins la temporada que ha de venir, quants, ui!, quants i quants desgraciats com ell seguiran el seu camí per anar a parar dins aquells forns maleïts que no en deixen ni rastre. Pel que fa al nostre comboi, estem deplorant la mort de dos camarades, dos de massa, dos només, gràcies a l'esperit d'Eysses, gràcies a la disciplina i la solidaritat del batalló FFI d'Eysses. Fou molt diferent el cas del comboi que va arribar uns quants dies després. Aquest comboi, el qual havia embarcat un total de 2.500 persones pel cap baix, va arribar a l'estació de Dachau amb 984 morts. Quin horror!

Som aquí, alineats damunt l'andana de l'estació, i ens adonem que l'ala de la mort planeja per damunt del nostre cap. Cadascú procura bellugar les articulacions paralitzades per l'anquilosi. Els membres encarcarats es neguen a moure's, les cames adolorides i flaques no ens volen dur. Sobtadament una ordre ressona: "Endavant!"

Marxem de l'estació; ens fan travessar la vila de Dachau. Pel camí veiem cases enderrocades. Just a la vora de la carretera, un nen d'uns set o vuit anys, amb un fusell (de veritat o de mentida?) a les mans, juga a la petita guerra. Uns altres xiquets ens tiren rocs. Sobre les parets de determinades cases hi ha inscripcions, cartells, rètols, l'escriptura dels quals no té gens de significació per a nosaltres. Anem caminant com autòmats, el cos rebregat, cruixit, la clepsa buida i pesada, la boca dolenta, els llavis blancs, els ulls inflats i lluents de febre. Les orelles ens brunzen i quasi no senten res més. Aquests llargs dies de viatge, sense poder alimentar-nos, sense beure, sense dormir, ens han esgotat les forces.

Caminem. Tenim molta pressa d'acabar d'arribar, de beure, d'ajeure'ns, onsevulga. Vet aquí un recinte tancat de filferro espinós i uns miradors. Tornats veritables pellingots, ens afuem a la portalada, caminem per unes andanes i desemboquem sobre una plaça gran. És la plaça de passar llista. Ens asseiem, ens estirem a terra. Darrere nostre, la infermeria del camp. De cara a nosaltres hi ha la nau de la vestimenta i a mà dreta la de la desinfecció i les dutxes. En tot el voltant, hi ha tanques de filferro espinós on van fixades unes pancartes amb un disseny estrany: un cap de mort.

Vet aquí, però, que comencen a passar llista. Acabada la crida, finalment ens duen aigua. Bevem, bevem de cop un, dos litres de líquid i encara tenim set. Després ens serveixen una sopa de sèmola, una mena de pasta tirant a gris, enganxosa. Tan bon punt ens hem empassat aquest àpat magre, ens porten a la sala de dutxes i ens hi tanquen. Haurem de passar-hi nit sense poder aclucar l'ull.

L'endemà, els qui en posseeixen han d'anar a dipositar els objectes de valor, diners, rellotges, anells, etc., els quals quedaran apuntats en un registre amb el seu nom a la vista. Pel que fa al meu cas, quedarà enllestit de seguida… no posseeixo res. Però els posseïdors no veuran mai més els seus béns.A continuació hem de donar totes les informacions referents a la nostra identitat, situació de família, professió, etc. Es pot dir ben bé que ens atenen, aquí.

Seguidament, comencen les operacions de despullament. La roba i els calçats van a parar, barrija-barreja, llençats en un racó. Nus com cucs, en conill -com diem en català-, ens fan entrar dins la sala de desinfecció on es pot llegir aquest avís en un rètol: "La netedat és necessària, no oblidi rentar-se les mans."

Hom creu ser en un somni. Quin cinisme denota una inscripció com aquesta en un lloc on estan detingudes milers de persones subjectes a una mort lenta, dins aquest camp, on en arribar l'alliberació els militars americans trobaran cadàvers a munts exhalant una olor atroç. Dins la sala de desinfecció, uns detinguts estan a peu d'obra, ganivets, navalles i estisores a les mans. Ens fan pujar sobre uns tamborets i ens fan col·locar en posicions diferents. Aleshores, amb les seves males eines, es posen a la feina. Afaiten, escapcen, arrenquen. Afaiten cranis, rostres, cossos, braços, cames, pits i sexes. L'operació es fa en sec.

Ara hem de passar a l'altra sala del costat. Un pinzell amarat d'un líquid cremant ens empastifa tot el cos. Aquí cou, allà crema! Sobretot als indrets on els mals estris dels "perruquers" han escorxat la pell. De pressa, de pressa, passem sota la dutxa i d'aquí al dipòsit de vestimenta. Ens reparteixen vestits civils, vestits marcats amb una creu pintada de vermell i les dues inicials: KL (Koncentracion Lager), que cal traduir per 'camp de concentració'. Ens han calçat amb un parell de xancletes de fusta.

En acabat de la vestimenta ens toca l'afectació dins els blocks, barraques baixes de fusta. Ben aviat, dins aquests bastiments s'aniran apilotant els fantasmes. Molts agonitzaran i es recargolaran tan bé com puguin sobre el terra per tal d'alleujar el foc que els rosega les entranyes. En el transcurs de la jornada, davant per davant el bloc, ens imposen nombroses assemblees on ens hem de quadrar, i quedar clavats, immòbils, molt llargues estones.Tot el llarg dels carrers hi ha voreres on és prohibit caminar.

Pel que fa al cap de barraca (blockaltester), hem de tractar amb un del morro fort, un mig boig que sobrenomenem l'armenià o bé l'home del martell. Per què aquest sobrenom? Perquè sempre tragina una maceta a les mans i no vacil·la mai de fer-la servir per colpejar algun cap "que no li cau bé", segons la seva expressió.

Ens trobem dins la stübe, dormitori amb els seus llits de bastiments alts i bruts. Aquestes primeres nits a Dachau, dins aquest bloc de quarantena, per increïble que pugui semblar, els detinguts han hagut de "dormir" tres o quatre, a vegades a cinc, per llitera de 80 cm d'amplària. A tall de flassada només tenim un sac de dormir de paper.A dos quarts de cinc de la matinada ens hem d'aixecar i hem de desar ràpidament el sac de dormir. És negra nit i la temperatura més aviat baixa, tot i que estiguem al ple de l'estiu. Amb el tors nu anem a rentar-nos la cara. Enllestides aquestes activitats sortim del bloc i cerquem el nostre calçat de fusta dins el munt deixat a l'entrada de la porta. No cal dir que tenim prohibit circular calçats a l'interior de la barraca. Decididament hom podria creure que es troba dins una mesquita. Estem fora tota la jornada dins un passatge entre dues barraques. El sol bat amb força, escalfa fort i no hi ha gens d'ombra.

BIOGRAFIA DE L'AUTOR Vicenç Henric i Mac va néixer el 1917 a Clairà, un petit poble de la Catalunya Nord, situat a 10 km de Perpinyà. Els seus pares eren vinyaters. Anà a l'escola local, on aprengué francès, atès que el català era prohibit, fins i tot, de parlar-lo a l'escola. Aprovà el certificat d'estudis primaris i, tot seguit, per guanyar-se la vida, treballà a la vinya. Després, féu de paleta amb un amo del vilatge. Als 16 anys, arran del contacte amb el món del treball, assistí a la pujada del feixisme i del hitlerisme. Prengué consciència del perill i donà suport a la República amenaçada. Organitzà reunions, féu col·lectes pels pobles veïns. Als 19 anys, s'adherí a les Joventuts Comunistes, on prengué responsabilitats en l'àmbit local fins que arribà la victòria del Front Popular. Continuà la militància fins l'octubre del 1938, quan fou cridada la seva lleva. Per raons de mala salut, fou alliberat el 10 de novembre de 1939. Acabada la convalescència trobà feina de manteniment de la via fèrria de la línia Perpinyà -El Barcarès a la Companyia dels Ferrocarrils dels Pirineus Orientals. Durant el període 1939-1945, molts dels qui s'havien aixecat per defensar les llibertats foren arrestats i internats.Aquesta és la història que explica en aquest llibre: des de l'arrest per agents de la policia de Vichy, el 23 de juliol de 1943, fins a la tornada a casa dels pares, l'1 de juny de 1945. Després li tocà de fer una readaptació professional treballant com a secretari de comptabilitat fins la jubilació, el 1977, i també al servei de les seves idees, adherint-se a associacions de la resistència i de la deportació, on ocupà càrrecs de responsabilitat: ANACR (Association Nationale des Anciens Combattants et la Résistance), Amical del batalló FFI d'Eysses -de la qual és tresorer departamental- i, encara, la FNDIRP (Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes) -també tresorer departamental.

D'altra banda, no tenim prou lloc per desenredar-nos les cames. Som aproximadament 800 (segons el que he sentit) aplegats dins aquest carreró de 200 m de llargària per 5 m d'amplària. Aquí tenim fixat el nostre espai vital. Unes quantes hores cada dia, el cap de barraca ens fa fer uns exercicis: quadrar-se, treure's la boina, posar-se la boina, tombar la mirada a mà dreta, davant, a mà esquerra.En cas que un SS s'acosti cap al nostre grup, el primer que el vegi ha de cridar: "Achtung" (atenció, en alemany). Tenim l'obligació de quadrar-nos, ens hem de descobrir, traient-nos la boina. Per culpa del més petit error, per qualsevol falta a aquests reglaments imposats, plouen els càstigs. Aquests consisteixen, en la següent circumstància, a rebre una descàrrega de clatellades i mastegots acompanyats d'un reguitzell de puntades de peu a les anques i a la ronyonada. Ho sabem prou nosaltres, els del dormitori 4, que hem hagut de patir els enfurismats assalts d'aquella mala bèstia austríaca que ens feia de cap de cambra.

I ve't aquí que ara canviem d'uniforme. Al vestuari ens donen una casaca, uns pantalons, una boina i esclops. Aquests vestits són idèntics per al conjunt dels detinguts. D'ara endavant hem esdevinguts uns "ratllats". Aquests uniformes de tela grisa amb ratlles blaves es poden comparar amb els dels forçats. De fet, nosaltres ho som, forçats. A la banda esquerra de la casaca, així com a la banda dreta dels pantalons, hi tenim, cosit, un triangle de tela vermella i el número de matrícula. A més, ens han distribuït un triangle metàl-lic on han gravat el número de matrícula i la lletra inicial de la nacionalitat del detingut (per exemple, una F per als francesos -la lletra que correspongui a la pronunciació alemanya).A alguns deportats els han tatuat el número en un braç o en una cama. Que no és aquesta operació la humiliació més ignominiosa que es pugui fer patir a un ésser humà, a uns homes que d'ara endavant no seran res més que números?
Uns quants dies després haurem de passar l'examen mèdic. Una altra broma nazi: ens fan posar nus, despullats de tota la roba per tal de mirar-nos… les mans!

Acabada aquesta minuciosa "consulta" ens informen del nostre trasllat a un camp de treball. "Arbeit macht frei", com està escrit al gran portal del camp, que significa: "El treball us farà lliures."La primera sortida es durà a terme d'aquí a dos dies i en l'ordre creixent del número de matrícula, a partir del 73.000. A mi, em tocarà ser el 56 de la segona sortida. I al vespre, els "ratllats" enraonen sobre el "transport" d'aquest nou viatge previst per l'endemà. La tràgica odissea continua.