Actualitat

20/06/2017

Nàdia: "Els processos d’integració els centrem massa en la persona que arriba i massa poc en la societat que acull"

En motiu del 20J, Dia Mundial de les Persones Refugiades, hem parlat amb la Nàdia, que va viure la guerra civil d’Afganistan. Durant 10 anys es va fer passar per noi per ajudar a la seva família a seguir endavant. Després d’un bombardeig a Kabul, una ONG la va traslladar ferida a Barcelona per rebre tractament mèdic. Amb ella parlem sobre la situació dels camps de refugiades i les dificultats afegides que afronten les dones en situacions de guerra i migració forçada.

Per què vas marxar del teu país?


A l’Afganistan estava vivint la guerra de ben a prop: va arribar a caure una bomba a casa meva i em va ferir.
Una ONG que treballava al meu país va conèixer la meva situació i vam decidir que vindria a Barcelona per rebre les operacions, cures i medicació que necessitava. La família d’acollida em va posar la situació molt fàcil. El fet que em portessin aquí va ser una situació extrema: hi ha milers de noies en la mateixa situació que jo. Però no podia seguir vivint allà, era qüestió de vida o mort.

Vas tenir algun problema per aconseguir els permisos de residència?
Sí, bastants. Com que vaig venir amb un visat per tractament mèdic, no vaig rebre l’estatus de refugiada i no vaig tenir tampoc permís de treball. Per aconseguir que em quedés a Catalunya, la família d’acollida va haver d’anar davant de notaría i acreditar que vivia a casa seva i ells em pagaven els estudis, ja que no rebia ni he rebut cap beca.
Fins i tot he hagut de pagar algunes de les meves operacions perquè el govern no m’ha garantit les despeses econòmiques dels tractaments mèdics que he necessitat.

Com creus que intervenen els rols de gènere en els conflictes armats?
En una situació de guerra, tothom pateix: dones, homes, infants, plantes i animals. Però les dones pateixen especialment perquè tenen infants i han de tenir cura d’aquests i les llars, fet que dificulta la fugida, mentre que els homes ho tenen més fàcil. Com que la situació al país és inestable, les dones no tenen possibilitat de treballar per poder mantenir la seva família i és necessari l’ajut de l’home. Des dels 11 als 21 anys vaig viure com un home a l’Afganistan per poder mantenir la meva família, estudiar i, al cap i a la fi, sobreviure. D’aquesta manera vaig poder copsar des de la meva pròpia experiència les desigualtats de gènere en un règim talibà immers en un conflicte armat.

Quina va ser la teva experiència com a dona en un camp de refugiades?
Després del bombardeig de Kabul, vam anar a un camp de refugiades amb la meva família. Hi vam viure durant una època llarga, amb poques possibilitats. Finalment vam decidir tornar a casa tot i els bombardeigs, ja que les condicions de vida eren molt dolentes: hi havia traficants d’òrgans, lladres, persones que volien adoctrinar d’altres i animals perillosos. No hi havia aigua i no teníem sostre.
Algú que no hi hagi estat, no pot imaginar com és la vida en un camp així. Hi vas amb l’esperança de trobar un lloc que et protegeixi de certes causes de mort, però realment són un niu de problemes. Per descomptat, la higiene femenina no es té en compte: l’únic que importa en un lloc així és la supervivència. Fins que no he arribat a Catalunya, no sabia què eren els drets humans.

T’has vist afectada per algun estereotip o prejudici a Catalunya?
Al meu país, hi ha molta ignorància des del punt de vista del coneixement; molt poca gent pot estudiar, llegir o escriure.
Però aquí, que gairebé tothom pot estudiar, hi ha una part de la població afectada per prejudicis i estereotips. En aquest sentit, considero que un factor influent també són els mitjans de comunicació, que posen a tothom en el mateix sac.

Com valores les polítiques d’Europa occidental pel que fa al refugi i la migració?
Estic una mica disgustada amb la situació per la manca d’acció. Està definit l’objectiu, el procediment i la metodologia, però realment es fa poca cosa. Limitar-se a classificar persones migrades i refugiades pot crear molts prejudicis cap aquestes persones en la societat que les acull. Crec que en els processos d’integració que s’estan duent a terme ens estem centrant massa en la persona que arriba. Cal tenir en compte també la societat que acull. Treballar només amb una part no és integrar.

Com veus el teu futur?
De moment vull seguir a aquí, ja que tinc oportunitats de formar-me i aprendre. D’aquí poc començaré un màster de Desenvolupament Internacional per tornar al meu país juntament amb altres cooperants per a canviar el rumb de l’Afganistan. Conec de prop les necessitats dels afgans i les característiques de la cooperació.

Documents adjunts 
AdjuntMida
PDF icon entrevista_nadia.pdf694.72 KB

Subscriu-te!