Actualitat

20/06/2017

Saady: “La llei d’estrangeria busca generar desgast i impossibilitat de subsistir per forçar les persones immigrades a marxar”

En motiu del 20J, Dia Mundial de les Persones Refugiades hem parlat el Saady. Amb 28 anys, va deixar Hondures fugint del que descriu com una “dictadura disfressada de democràcia”. Des d’aleshores aprofita qualsevol oportunitat que li surt per denunciar la situació d’Hondures malgrat que sap que això té un preu: no poder-hi tornar fins que no hi hagi un canvi de Govern. Amb ell reflexionem sobre la vulnerabilitat de viure en situació irregular, les incongruències de les lleis d’estrangeria i el racisme institucional.

Perquè vas deixar Hondures?


Des del 2009 la situació a Hondures ha empitjorat i s’ha debilitat molt. Tenim un govern d’extrema dreta que de facto ha suprimit la separació de poders, ha canviat directors del sistema educatiu, ha modificat la constitució per permetre la reelecció… El país està arribant a una situació pràcticament dictatorial i la violació dels Drets Humans és constant, però no se sap. L’ambient de violència és molt elevat, jo em vaig trobar en una situació en què m’assaltaven constantment pel carrer amb completa impunitat, tot i que em movia per zones teòricament no conflictives. És el mateix Govern el que està generant aquesta inseguretat i violència. Ho fan servir per justificar la presència de militars al carrer. Actualment és un dels països amb major taxa d’homicidi. Al final, vaig decidir marxar.

Desplaçament forçat...
Sí. M’agradaria que migrar fos realment una opció, però per a la gran majoria de les persones que migren, no ho és i algunes de les societats d’acollida no se n’adonen. Deixar veïns, amics i família és molt dur. Jo ja havia construït el meu projecte de vida a Hondures: estudiava, treballava, vivia emancipat…

Vas poder apel·lar al dret a asil?
Oficialment no consta que hi hagi cap guerra ni conflicte reconegut a Hondures i per tant, no hi ha res que ens empari. Vaig arribar el febrer del 2015 i em van dir que per poder demanar el dret a asil havia de presentar algun paper que avalés que al meu país corria perill. Què podia presentar si el mateix estat és còmplice, i fins i tot perpetuador, de tota aquesta violència? Des d’aleshores estic en situació irregular perquè he d'esperar a febrer del 2018 per iniciar els tràmits de regulació que marca la “llei antiestrangeria”. M’agradaria que migrar fos una opció, però no ho és i les societats d’acollida no se n’adonen.

Com és viure en aquesta situació de vulnerabilitat?
Intento limitar i estudiar molt bé què faig i què no. Evito totes les situacions que poden implicar cert risc per evitar que m’identifiquin. Al final, tens la sensació d’estar vivint amagat. En realitat no puc tenir una vida plena, hi ha moltes coses que no puc fer perquè m’estaria exposant a què em fessin fora del país.

Com valores les polítiques d’estrangeria amb les que has topat?
Són completament excloents. Com se suposa que ha d’aguantar dignament una persona durant 3 anys si no té dret a treballar legalment ni a viure una vida plena? Tal com està plantejada la llei només hi ha una cosa que queda clara: es busca que les persones immigrants marxin per desgast i impossibilitat de subsistir. Jo m’he trobat amb molta gent que m’ha ofert feina, però quan els dic que no tinc permís de treball i que estic en situació irregular, retiren l’oferta. Molta gent no es pot ni vol arriscar a una multa de com a mínim 4.000 euros per tenir contractada gent sense papers. El que acaba passant és que les polítiques d’estrangeria són com un peix que es mossega la cua.

Com vius el racisme i la xenofòbia social i institucional?
Davant d’alguns policies, passes a ser sospitós només pel teu color de pell. He vist com s’identificava a dos menors només pel seu perfil ètnic. S’havia perdut una bici i ells eren els primers sospitosos d’entre tota la gent, tot i que no hi havia cap indici que ho apuntés més enllà dels estereotips i prejudicis d’aquells agents... Jo personalment mai m’he trobat amb una situació així, però n’he presenciat moltes.
Personalment, visc com una discriminació el fet que quan em dirigeixo a algú en català, la persona em contesti en castellà, perquè dona per fet que jo, com a hondureny, he de parlar castellà. L’idioma és molt important en el procés d’inclusió, i marcar barreres en aquest camp és discriminar. Molts cops he de demanar si us plau que se’m parli en català.
Demano que la gent es posi en el nostre lloc. Intenteu imaginar les situacions que vivim un cop arribem: imagineu-vos que només per tenir la pell més fosca la policia et para pel carrer un cop per setmana amb acusacions falses...

Com i on veus el teu futur?
Vull estudiar el cicle d’integració social, estic pendent de fer les proves. També espero poder regular la meva situació a partir del febrer del 2018. A la llarga m’agradaria tenir l’opció de tornar a Hondures. Ara mateix no la tinc. Porto temps visibilitzant i denunciant públicament la situació d’Hondures. Si ara tornés, se’m podria acusar de terrorisme i condemnar-me a 7 anys de presó. Es va modificar el codi penal per poder perseguir activistes i detractors del Govern.

Persecució ideològica...
Fa poc es va condemnar a 5 anys de presó a uns estudiants per demanar universitat pública. L’ambient és molt hostil i les ajudes socials són una arma més de persecució... la gent rep ajudes (molt mínimes) només si envien proves d’haver votat a favor del Govern actual.

Documents adjunts 
AdjuntMida
PDF icon entrevista_saady.pdf299.69 KB

Subscriu-te!